Gacela primera Del amor imprevisto

Nadie comprendía el perfume
de la oscura magnolia de tu vientre.
Nadie sabía que martirizabas
un colibrí de amor entre los dientes.

Mil caballitos persas se dormían
en la plaza con luna de tu frente,
mientras que yo enlazaba cuatro noches
tu cintura, enemiga de la nieve.

Entre yeso y jazmines, tu mirada
era un pálido ramo de simientes.
Yo busqué, para darte, por mi pecho
las letras de marfil que dicen siempre.

Siempre, siempre: jardín de mi agonía,
tu cuerpo fugitivo para siempre,
la sangre de tus venas en mi boca,
tu boca ya sin luz para mi muerte.


Federico García Lorca
Diván del Tamarit

Va ser una il.lusió. Torna a ploure. Sembla que no s'acabará mai. Avui trio no sortir de casa.

finalment surt el sol

matadero

Antología de la poesía popular española

Madrid c/Cedaceros

El monstre gris ens persegueix, ens envolta. Amagat pels racons ens ataca quan menys l'esperem. És així.

"No le gustaba que el tiempo pasase tan rápido. Que todo cambiase tan repentinamente. Y sobre todo él. En realidad le hubiese gustado que todo fuese siempre igual. Que se pudiera tomar un día que hubiese sido bueno y decir: ¡Que siempre sea así!"

Henning Mankell "Viaje al fin del mundo"

dissabte

No dé si sóc extremadament feliç o si estic extremadament trist. Suposo que els extrem ja ho tenen això. Els extrems tan evitables, tan temuts...

Nuestra Señora de Montull

A veure... hi ha alguna cosa que no acabo d'entendre: Mi papá me enchufa en un puestazo porque me quiere bién. A mi papá lo echan por meter la mano en la caj, pero por meterla bién, bién. Después me hechan a mi, por sel la hija de mi papá, bién. Pues bién, yo denuncio que se me ha echado por despido improcedente. Y mi mayor defensa es asegurar que yo soy realmente una pobre tonta que no pintaba nada y que ni siquiera sabia en que consistia mi trabajo ni las responsabilidades ni deberes que comportaba. LLavors no estic donant unes raons magnífiques perque em fotin al carrer? Segurament no ho he acabat d'entendre(?)

Pero Esparta es pobre, allí hasta una reina debe aprender a contar.

Home primer

Adam a l'Edèn.

Home nou

Amb les mateixes prestacions que el model anterior.

Homenot

Vist d'aprop tampoc era tan gran.

Home a l'aigua

El corrent l'arrossega i ell es deixa fer amb alguna cosa més que resignació,
amb plaer podriem dir. Començo a pensar que no ha arribat aquí per accident.

home ferit

Sóc un home ferit. M'he enganxat el dit amb la porta quan sortia de casa per anar a sopar amb el meu cosí i la seva senyora. Això com podeu suposar representa un gran maldecap per una persona que escriu amb dos dits ( no amb dos dits de front malhauradament sinó amb dos dits, un de cada mà) És a dir que ara només hauria d'escriure amb un dit. Afortunadament m'he enganxat un dels dits de la mà esquerra que no faig servir per escriure, m'he enganxat el "dedo corazon". Disculpeu-me però no tinc ni idea si en català m'haure enganxat el dit cor o si l'amic es diu d'una altre manera, mancances d'una educació tardo-franquista. En tot cas no puc passar per alt el fet que sigui precisament el dit "corazón" el que m'hagi matxucat. Metàfora? Ironia tràgica? Humor macabre? Qui sap? En tot cas, oportunitat per adonar-me que tot i tenir un nom tan "rimbombante"( com deu ser rimbombante en català?) aquest dit no es fa servir per gaire res que no sigui fer el conegut gest interpretable de diverses maneres totes elles de caràcter peyoratiu o insultant. Es curiós que s'hagi assignat el nom de "corazón", orgue tingut en tan alta consideració, a un dit de tan ordinària utilitat. Bé, potser sigui el dolor que em fa parlar així. O potser (potser molt bé) és que la Bastús ja està gran i tot li sembla una bejenada. Ves a saber!

HORROR VACUII

Final,

Quin gran fracàs si, al final, només vaig ser capaç de provocar-te tedi.

Torno per la porta del darrera.
Com qui diu amb la cua entre cames, sense fer soroll.
per no dir res en concret
però sembla que torno